Francesc: Explicarà lo ocorregut amb disneyland.
Hi havia una vegada una Comunitat que un dia va somiar amb convertir-se en el paradís de tots els contes. Però els pares de la Blancaneus no van mossegar la poma quan, ja fa gairebé 25 anys, la Walt Disney Producctions va sobrevolar el cel valencià a la recerca d'un lloc on construir la mansió del ratolí més famós del món i el seu seguici animat.
El 1985 l'imperi de l'Ànec Donald tenia dues opcions: Espanya o París. La major inversió econòmica estrangera mai realitzada fins a la data (2.000 milions de dòlars de l'època) s'anava a cridar Eurodisneylandia.
Tres zones de la Mediterrània valencià (Pego, Cabanes i Santa Pola) van ser arrossegades per l'huracà mediàtic, al costat del municipi tarragoní de l'Ametlla, i van encendre la maquinària negociadora en les més altes esferes d'aquella Espanya dels vuitanta.
Tots volien portar-se a casa la quarta Dineylandia del món i la primera d'Europa. Els somnis d'empresaris, veïns i representants podien convertir-se en realitat. Però aquella mena de Bienvenido Mister Marshall al Oncle Gilito va deixar a la Comunitat composta i sense dibuixos.
Enrique Barón, el llavors ministre de Transports, Turisme i Comunicacions, va viure en primera línia aquell pols històric. «Vaig viatjar als Estats Units on vaig estar amb la direcció de Disney, vaig visitar Orlando, Washington i Los Angeles. Ens vam llançar. Era una oportunitat única. Els americans, que van ser molt amables, estaven bastant interessats i la nostra basa, sens dubte, era el turisme », explica a LAS PROVINCIAS. Però França «tenia un radi d'acció de 300 quilòmetres a la rodona amb 40 milions de persones, una gran densitat demogràfica» que obria la porta a Europa central.
Disney estava explorant «aquestes zones de la Mediterrània a la recerca del lloc més idoni. Va realitzar aquest rastreig per terra, mar i aire i vam estar amb ells en aquesta tasca. Sabien molt bé el que volien. No improvisaven en absolut ».
Fins i tot hi ha qui pensa que els nord-americans van utilitzar la basa espanyola per estrènyer els dispositius contra els francesos en una negociació en què les dues candidatures es jugaven molt.
Per a Joan Lerma, president de la Generalitat en aquell moment, la decisió «crec que la tenien bastant presa. A mi sempre em va donar la impressió que els nord-americans guardaven des del principi una fixació per París molt especial ».
Una trucada de Baró a Joan Lerma va posar les cartes de la multinacional cap per amunt. «La zona de Pego els agradava especialment perquè s'assemblava al tipus de terreny que havia estat ocupada altres parcs, però això hauria estat l'opció més complicada a nivell mediambiental», apunta Lerma.
Així va ser com el bon clima, el turisme i la predisposició espanyola no van ser suficients per guanyar el pols al glamour francès, les sòlides comunicacions gales i la densitat de població.
Aquest ritme descompassat es va veure esquitxat per l'ombra de l'amenaça terrorista. El 1985 ETA començava una campanya del terror «contra el turisme de la costa mediterrània», tal com informava LAS PROVINCIAS el 30 d'abril d'aquest mateix any. La balança es va desequilibrar i París va ser tocada per una vareta màgica que va desinflar la il·lusió i les expectatives valencianes.
Un comunicat de Disneyland a Anaheim (Califòrnia) anunciava el 18 de desembre que la regió de Marne la Vallée, a 35 quilòmetres de París, era el lloc escollit per a un parc d'atraccions que generaria 6.000 llocs de treball permanents i 150.000 indirectes. La història no va tenir un final de conte de fades, precisament, i Espanya va intentar treure l'espina clavada pocs anys després amb la construcció de Port Aventura a Tarragona, Illa Màgica a Sevilla després, la Warner de Madrid i Terra Mítica a Benidorm, una iniciativa que va néixer amb dificultats i que el 2008 arrossegava 15 milions en pèrdues.
Després de gairebé dues dècades en proves, els parcs temàtics repartits per la geografia espanyola no s'han recaptat la resposta que esperaven.
I les seves xifres segueixen baixant. Vicente Flor, sociòleg i professor a la Universitat de València, explica que l'avançada que van prendre els parcs nord-americans va gestar una cultura de l'oci «molt abans que va calar en el públic però que va arribar tard a Europa. En EE. UU. són productes de marca nacionals. Aquí no han estat el negoci que s'esperava i avui l'oferta lúdica és tremendament abundant ». La crisi i la caiguda del poder adquisitiu de la classe mitjana europea en aquests temps ha fet la resta.
El volum de visitants «ha de ser tan elevat al dia que no es cobreixen expectatives i el sector infantil i familiar és important però insuficient. Necessita del juvenil i aquest no acaba de funcionar del tot ».
I és que la realitat res entén de contes i la il·lusió es mesura, des de fa molt, amb una vara que l'Oncle Gilito coneix de meravella: els diners.
